Com un thriller contingut, ‘La Por’ arrenca sense deixar-nos veure el monstre. Em veiem els moviments i notem el terror que provoca en la seva dona (Roser Camí) i els seus fills (Igor Szpakowski i Alícia Falcó).
De mica en mica, ens presenta els personatges a través de les seves expressions, sense banda sonora i pràcticament sense pràcticament sentir-ne la veu. En veiem les dues cares, la que fingeixen quan són fora de la casa -“Què tal?” “Bé, com sempre”-, i la real, quan hi són a dins.
Malgrat que és la mare qui rep els maltractaments físics, la història s’explica des del punt de vista del fill gran, el Manel.
El noi viu aterrat pel que li fa el seu pare a la seva mare; i, encara més, pel que en pot haver heretat ell o la seva germana, per si porten el mal a la sang.
L’única sortida que veu és mirar de trobar una feina tan aviat com pugui per convèncer la mare que han de marxar i deixar sol el pare (Ramon Madaula).
Jordi Cadena retrata una situació tan quotidiana que ja no ens estranya. El que corprèn l’espectador és que, habituat a veure violència a la pantalla, ‘La Por’ la deixi fora de camp, només mostrant-nos-en les conseqüències.
Amb bones interpretacions i una molt bona fotografia, a la pel·lícula només li sobren, per innecessaris, els flashbacks i un dels plans inicials.
“Sents la veu de la mare? Diries que té por”
