“El dibuix és pla i tu el que li dones és ànima, el fas tridimensional, el fas viure”, explica l’actor de doblatge Josep M. Mas, una de les moltes veus que hem sentit durant anys donant veu i vida a personatges d’anime a Televisió de Catalunya.
Si el doblatge sovint és discutit, el de l’animació japonesa al català n’és una excepció. Diverses generacions han crescut sentint els crits d’en Son Goku, els renecs nostrats d’en Vegeta o en Doraemon anunciant l’últim invent que treia de la seva butxaca màgica.
Al documental ‘Les Veus de l’Ànima’, Mario Guerra i l’Alexandre Hurtado, dos estudiants a punt de graduar-se en Comunicació Audiovisual a la UAB, fan un retrat del món del doblatge de l’anime a Catalunya, amb testimonis d’actors i directors de doblatge, traductors i correctors lingüístics.
A través dels records dels seus entrevistats, reconstrueixen part de la història de la televisió en català, dels aficionats a l’animació japonesa i dels Salons del Manga.
Pantalla.cat parla amb els directors del documental, coincidint amb l’estrena del documental de poc més de 90′, disponible des de els 21 h d’avui al web LesVeusdelAnima.cat.
D’on va sorgir la idea de fer el documental? Sou aficionats a l’anime?
Alexandre: La idea em rondava pel cap des de feia un any (un parell de Salons del Manga), tenint en compte que vam començar a plantejar-ho tot cap a l’octubre/novembre. Considerava que era una temàtica i un fenomen amb un gran interès a Catalunya -així com al País Valencià i les Balears- i del qual no se n’havia parlat gens. Tenint en compte que el doblatge és una professió de la qual si se’n parla, és per criticar-lo, curiosament amb l’anime, en el cas del doblatge al català, el fenomen és totalment contrari. Tot això sumat al fet que estudiem Comunicació Audiovisual i havíem de fer un Treball Final de Grau, vam tenir l’excusa perfecta per dur-lo a terme. El Mario no és tan aficionat a l’anime però jo ho sóc de tota la vida, de la generació de finals dels 80 que ha crescut amb tots els anime que van emetre TV3, Canal 33 i 3XL i, en el fons, és un documental que a mi m’hagués encantat veure en algun moment.
Per què el van titular ‘Les Veus de l’Ànima’?
Inicialment, volíem fer un joc amb la tipografia i que s’anomenés “Les Veus de l’Ànimæ” però clar, no és un títol còmode i va derivar cap a “Les Veus de l’Ànima”. El motiu és ben senzill: tots els anime que hem vist, i els seus personatges, són “ninots” -com s’anomenen a la professió els personatges- als quals totes aquestes veus hi han posat l’ànima (caràcter, personalitat, riure, emocions, sentiments, etc.). I, en definitiva, des de la perspectiva que ho hem narrat, com són els testimonis d’actors de doblatge i també altres professions implicades en els temes lingüístics, són les seves veus les que ens han il·lustrat i ajudat a conformar aquesta petita història.
Què els ha sorprès més, del que us han explicat els entrevistats?
Probablement, el que pensen del feedback dels fans. La de l’actor de doblatge és una professió destinada, generalment, a romandre a l’ombra. Tots sentim les seves veus però, a diferència d’altres sectors on el component artístic és fonamental, la seva feina no té un gran reconeixement. Per a la majoria, amb el doblatge d’anime això canvia, perquè reben correus electrònics, missatges a Facebook i felicitacions en persona per la seva feina i ells ho agraeixen.
Per què creuen que té tant èxit l’anime a Catalunya? Quin paper creieu que hi juga el doblatge?
Alexandre: Considero que va ser un cúmul de casualitats sumades a altres “no-casualitats”. Per una banda, des dels seus inicis TV3 va començar a importar anime -i de molta qualitat. Cal tenir en compte que era una altra època on, sobretot, no hi havia Internet i el consum televisiu era molt més intens. Amb el ‘Dr. Slump’ i ‘Bola de Drac’ s’obren les portes a un nou tipus de cultura, es formen associacions, es crea el Saló del Manga, el fenomen de les fotocòpies, etc. El perquè va agradar tant, encara s’ho pregunta molta gent dècades després, però el que està clar es que el doblatge, així com l’aposta de TV3, va ser fonamental. Potser a la resta d’Espanya l’anime no es va tractar amb la importància que se li ha donat aquí, potser els catalans i els japonesos tenim alguns punts en comú, qui sap. Però creiem que aquesta pregunta la responen millor els propis entrevistats al documental així que doneu-hi un cop d’ull!
Mario: Jo no sóc català. Vaig néixer a Valladolid i vaig passar l’adolescència a Alacant, així que he pogut comparar l’acceptació que té l’anime en punts de la Península radicalment diferents. Tot i que no es pot dir que no es consumeix anime fora de Catalunya, sí que es veritat que hi ha una diferència abismal pel que fa a la quantitat de fans i la intensitat amb què viuen la seva afició. Jo crec que sí, que el doblatge al català té molt a veure amb aquest èxit; al cap i a la fi, com expliquen alguns dels nostres entrevistat,s “a Catalunya s’ha doblat millor l’anime.”
El llibre de Marc Zanni i Joan Sanz es diu ‘La sèrie de la teva vida’. Quina és l’anime de la seva vida?
Alexandre: Si m’hagués de quedar amb un, per diferents motius (el moment, l’impacte, la qualitat, el doblatge, etc.) sens dubte seria ‘Bola de Drac’. És evident que ha marcat generacions i encara que passin els anys la seva força perdurarà. Però de totes maneres, és difícil quedar-se amb un, quan durant la infantesa i l’adolescència he vist diferents anime, i tots ells amb alguna cosa especial.
Mario: Com ja he dit, jo no he format part del fenomen fan de l’anime. Potser es deu a que la meva infantesa la vaig passar a Castella i Lleó, on l’animació japonesa no tenia una posició tan privilegiada a les graelles televisives i a la societat en si com a Catalunya. Ara bé, tot i que no he tingut una sèrie de la meva vida, la que més vaig veure quan era petit va ser ‘Doraemon’. Això sí, evidentment en castellà, perquè a Valladolid no arribava TV3.
